Què faig aquí?
Què faig aquí? Vull dir, què faig aquí on m’estàs llegint? Hi ha algun motiu aparent perquè em llegeixis? Per què tinc aquesta inclinació a intentar entrar en un lloc on ningú m’ha demanat? Ni jo tinc un motiu clar per estar aquí, ni tu tampoc.
De fet, què és aquest espai exactament? Clarament, és un espai. Hi som, però tampoc hi som som. De cop sento claustrofòbia. Aquest espai està delimitat per les meves paraules. No és una mica estressant pensar que això en realitat una interacció molt falsa? És massa poc natural. No t’està agobiant una mica pensar que aquesta pàgina blanca és un espai? No estem atrapats, però clarament no és prou gros perquè jo el vagi ocupant amb tantes paraules.
L’altre dia estava mirant la tele i, el presentador, va mirar cap a mi i va dir “Gràcies per deixar-nos entrar a casa seva i fer-li una mica de companyia aquesta tarda”. Què fas tio? Qui t’ha deixat entrar? Jo no t’he deixat entrar. He tocat un puto botó i has aparegut, jo no t’he deixat fer res. Deixa de dir coses tan creepy pavo, si no hagués estat avorrit, tu ni hauries existit. Per mi, els presentadors i presentadores de la tele són com un espectre: Mai n’he vist cap en directe i, si un dia em trobo a la Melero al menjador, em cago a sobre.
Amb les xarxes socials, sembla que aquests espectres s’estan multiplicant i s’estan barallant per posseir qualsevol dispositiu amb pantalla. És com si el mòbil fos una ouija que en comptes de connectar-te amb qui tu vols, et connecta amb una persona que et recomana no saltar-te l’època d’anar a Bali. No vam crear per això la ouija, però hem descobert que l’utilitzes més des que hem tret la teva iaia i hi hem posat la Lola Lolita.
Estic fart d’haver d’estar connectat amb tota aquesta moguda. Cada vegada tot el tema entreteniment em carda més peix. Fa mesos que estic gravant un podcast i m’ho passo molt bé gravant-lo, m’ho passo molt bé editant-lo, però em fa una mandra increïble penjar-lo. Em fa por convertir-me en aquest espectre que intenta ocupar el teu mòbil. Faig les coses perquè em motivo, però no tinc ganes de fer-te perdre el temps, encara que aquí sembli el contrari.
Jo estaria molt feliç fent monòlegs i que vingui qui tingui ganes de venir, però en l’era de la viralitat, si vull fer allò, també he de fer altres coses. Per fer cultura1, en el panorama actual, has de crear un mapa del tresor2: De cop et surto d’una cantonada i et dic “Aquí tens tota la info, jo no t’hi puc portar perquè seria un segrest” i tu, decideixes donar-me una oportunitat, arribes a la X i penses “Per què faig cas a un pavo que em dona un mapa, en comptes d’enviar-me el tresor al sofà de casa meva”.
Crec que aquí és l’únic lloc on soc totalment inconscient de si algú llegeix o no i, en part, per això em veig amb cor d’escriure quan em dona la gana i sense pensar en què dic. Bé, fins que en soc conscient i em sento amb l’obligació de pujar i escriure el primer paràgraf d’aquest text.
Jo què sé, he d’englobar el que faig en alguna categoria i, aquesta, em va bastant bé per l’exemple.
Jo què sé, em va bé per la metàfora. No és cap tresor